Hi ha controvèrsia sobre l’origen d’aquest postre ja que alguns afirmen que en el segle XVII ja es preparava a Cambridge, i aquí no es començar a preparar fins el segle següent, tot plegat tant s’hi val perquè la nostre es la més ben trobada.
Expliquen una divertida anècdota catalana, en la qual el bisbe de torn anava a veure unes monges famoses per el seu flam, i em les preses les pobres monges no tenien el flam quallat quan va ser l’hora. La sor cuinera nerviosa decidí quallar-la amb midó, el bisbe acostumat al flam, que estava sempre fred, amb golafreria agafar una cullerada i se la ficar a la boca tal com anava, bo i calenta i exclama, CREMA!!!!, vet aquí el seu nom.
Aquesta crema es molt típica a Catalunya, abans nomes es prenia per St. Josep, (de aquí que també es digui crema de St. Josep) o els dies de festa grossa, però ara el seu consum esta molt mes estes, en la versió tradicional en contes de farina de blat de moro es fa amb midó, es serveix en cassoletes de fang i es sol cremar amb una mica de sucre, que l’hi dona un cruixent molt agradable.
Els francesos tenen la “cremè brûlée”, que es pot considerar una copia de la nostre, feta amb nata i ous sencers i cremada amb sucre integral per contrarestar la blancor de la seva versió, també existeixen versions a Occitània “crèma”, a Portugal “creme caramelo”, també hi ha una versió Bàvara i una era Val d’Aran aquesta idèntica a la Catalana, també molt semblant a la Toscana Italiana inclús la podríem trobar amb algun “custard” Angles o la “panna cotta” Italiana.......en fi.
Últimament sesta’n fent moltes versions a la cuina moderna o molecular (gelats, deconstruccions, escumes,....), però la mare nomes ni ha una que coi, i no es el mateix “la calle conde del asalto, que un conde dando saltos por la calle”, per molt que s’hi capfiquin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada